Bon Nadal i Bon Any 2010

Siguem allà on siguem, tinguem tots un Any 10! (joc de paraules, bastant obvi)

SÍNDROME DIC.

DIAGNOSTICADO DE TRANSTORNO DIC

Escribo esta carta con la esperanza que algún catalán me oriente. Intentaré ser breve. Después de sufrir diferentes síntomas como baja autoestima, insomnio y carencias de todo tipo visité al doctor y me diagnosticó Depresión por Identidad Catalana (DIC). Díjome el doctor que ni es grave ni precisa hospitalización pero me recomendó que me cuidara, que no leyera tanta prensa y que aprovechara mejor mi tiempo de ocio. Es un síndrome que desconozco, el DIC, y si escribo a este periódico catalán con fama de no serlo es pidiendo ayuda, consuelo o socorro a otros lectores que se hallen en esta misma situación puesto que no encontré en google asociación ninguna de enfermos de DIC o de familiares de enfermos de DIC.

En mi caso y tal y como relaté al doctor del ICS, lo que me pone triste es que acabaremos acatando la sentencia del tribunal constitucional (TC) que pretende humillarnos y que tengamos unos dirigentes inútiles e ineficaces que no sepan o no puedan ejercer presión alguna en ninguna parte. Me deprime que un señor de Castilla solo pueda reafirmar su identidad cargando, insultando o anulando la que era mi identidad, identidad que quiero olvidar.

Me deprime que Manuela de Madre lleve tanto tiempo ganando elecciones y que tenga que ser un juez madrileño el que le cuente lo que su ahijado hace mal en su propia ciudad, y que ella sin enterarse de nada vaya a ganar una vez mas las proximas elecciones.

Me deprime Montilla, porque no nos quiere llevar a ninguna parte, y manda mucho y manda mal.

Me deprimen los de CiU y los de ERC y sus viajes y sus coches, y me deprime mucho Pau Gasol cuando se enfunda una camiseta con el lema ORGULLOSO DE SER ESPAÑOL (reportaje de El País) porque nunca ha estado orgulloso de ser catalán y lo entiendo tan bien…

Pau Gasol me derpime mucho.

Pau Gasol me deprime mucho porque en él me veo a mi mismo pidiendo perdón por existir y por ser catalán. Con gente como el me doy cuenta de que es un lastre ser de este país, tomo conciencia de como tienes que rozar el ridículo para españolear aunque vivas en América! En el fondo me deprime que nadie le va a perdonar del todo este origen, este acento, este ser lo que ya no quiero ni nombrar que es y que somos los dos.

Pau Gasol es de los que más me deprimen, lo noto mientras escribo esto.

Me deprimo tanto que incluso escribo en castellano, a pesar de que lo haría mejor en catalán, pero a causa de mi DIC me da vergüenza, pena y hastío hacerlo.

Busco ayuda y comprensión si alguien se identifica con mi transtorno DIC que me lo diga y creamos un grupo en FACEBOOK antes de que el tribunal constitucional nos lleve a la miseria.

Sopar de Tardor de 2009

( Cocteleria Milano, de BCN, aquest cul no és de cap de nosaltres encara)


Una vegada més, i després d’una certa precipitació i –com no- convergència de disponibilitats i agendes –observeu la discreta cursiva- vam trobar-nos al restaurant que alguns denostem i que altres lloen acríticament. Aquí acordem no dir el nom del restaurant per correcció.

comentari Pau: Que és l’Havana, és clar. Ho dic per en Miquel, si mai l’ha de menester.

En Joan i jo vam arribar junts, i ens esperaven el Toni –amb novetats pel que fa a adscripció política- en Pau –amb novetats pel que fa residència habitual i projectes a curt termini- i en Jordi –amb novetats, de les quals tots gaudirem i prendrem nota ben aviat.

comentari Pau: També hi havia l’altre Jordi, el de la calba, que per variar se les va tenir amb en Quimet per la cosa de la sala VIP. Tantes discussions han acabat per afectar-lo, i veient la mala cara que feia, no crec que el veiem gaires sopars més, pobre nano.

En Ramon va arribar tard, després de complir com a pare i com a ciutadà conduint amb respecte a la legislació viària vigent. En Ramon també té novetats, i les novetats són laborals i són bones notícies. Potser de les poques persones que pot dir que ha canviat per a millorar la seva situació laboral. Des d’aquí, humilment, us felicitem, Ramon.

comentari Pau: Ostima, però no va dir que pencava com un burro per quatre rals més? (que naturalment no arriben per pagar el super-pis de disseny que s’ha muntat i al qual, per cert, ja ha anunciat que ens convida si aconseguim posar-nos d’acord per a l’excursió solsonino-manresana).

Absents: no vam tenir el plaer de seure a la nostra taula ni un Prenafeta, ni un Alavedra ni un trist alcalde i/o regidor d’urbanisme de Santa Coloma però els vam recordar i els vam tenir presents tant en les nostres converses com en els nostres brindis. També va ser molt comentat el nomenteroderes de la Manuela de Madre, afectada –com no- per una malaltia psicològica que empitjora quan li ha de caure la cara de vergonya.

comentari Pau: De Madre Manuela, molt bé; i de Padre? Quim, trobo que aquesta vegada vas venir poc preparat. Vols dir que realment s’aprèn alguna cosa al Fastbuc dels nassos?

Factura: al.lucinant… sense comentaris. Que Garzon investigui aquest restaurant, crec que hi trobarà coses en la comptabilitat que no quadren. A mi em va quedar el malrotllo de no haver repassat la suma.

comentari Pau: I a mi el bo que no la repassessis. Que no saps que vaig a comissió?

A Milano falta gent!:… i la festa s’havia d’acabar bé i vam anar al Milano, molt ben conduïts i aconsellats per un servidor, i uns van fumar, tots vam beure i vam tancar el local.

comentari Pau: I vam veure el Marc Recha, que a diferència de la sonsònia i la murga de les seves pel•lícules, sembla una persona normal i també fumava, més que el Ramon (que encara no s’ha fet un home perquè no ha aconseguit enganxar-s’hi), i reia i tot. I parlant d’enganxades, m’estranya que el cronista hagi passat per alt el resultat de la vetllada, que va ser de 5 a 1: cinc homes cultes i intel•ligents contra el Fèixbook i un ex post-sexual a favor.



P/S Ens queda per comentar
que en Joan s’ha tornat ecologista i també va amb tren –com ja fem tants-,
que alguns tenen decidit el vot a les properes autonòmiques i altres encara no, i que fan i fem el ronso tots plegats sobre aquest assumpte
que encara no hi ha calbs entre nosaltres, tot i que hi ha cabells amb tons estranys
que cada vegada cridem menys i riem més


comentari final Pau: (Aquest article ha estat elaborat seguint el mètode Salaimartín. Per a més informació: Quim Sala i Martín)

El fuster

Nois, me n'ha passat una que voldria compartir amb vosaltres, perquè reflexioneu. La meva dona va encarregar un moble, una baluerna enorme, una espècie de cabina on per dins hi ha roba i estanteries i per fora llibres. És un moble fet a mesura, dissenyat per una noia, una eslovaca jove, brillant, bonica i deliciosa. Un artefacte construït complicadament, per mòduls, en un taller de fusteria. El van deixar muntat i només faltaven les portes, unes portes que obriran el llum a dins. Ho van deixar tot a punt, tret de les portes, perquè tenien uns recobriments de metall que s'havien de pintar en un altre taller. "Ja passarem", va dir el fuster. Un home d'uns cinquanta-i-tants, panxut i amb aire de rocker envellit i cansat. Vaig estar parlant amb ell i els seus ajudants, en aquella conversa distesa i casual de quan ve algú a fer feines a casa. L'home s'ha mort abans de posar les portes. Un infart.

Que ve!

Baixo! Disponible el 29, el 30 i el 31 de dijous a dissabte.

Mort al borbó!

Foto d'una trobada casual

Sí, ens hi vam trobar, mobilitzats i animosos! Potser és un país petit, potser és una manifestació on és fàcil que s'hi trobin filòlegs catalans, potser sí, però hi havia molta gent i nosaltres no hi vam faltar!!!


Atenció la foto de l'etiquet de l'estelada!!! No és un muntatge!

Amb ulls americans, de Carme Riera

Em venia de gust llegir alguna cosa de literatura catalana que no fos ni carregosa ni amb pretensions, però que tingués suficient qualitat literària per no patir les sempre antiestètiques arcades a la piscina del club Barceloneta.
Amb ulls americans es llegeix amb dues tardes de sol i és agradable i distreta. M’ha sorprès Carme Riera pel to d’aquesta novel·la, i ho ha fet positivament. Si algú té un bon record de Vida Privada he de dir que Riera li fa un gran homenatge en aquesta novel·la que hi està clarament inspirada, tot i que beu també d’altres novel·les que han fet de Barcelona matèria literària.
Un americà amb barretina, Mossèn Cinto, màfies dominicanes, un pastisser de Manresa que no pot sortir de l’armari, un Joan Clos caricaturitzat fins a la ridiculització… En fi, com totes les lectures que faig, aquesta també té la qualificació de recomanable!
estiu 2009, Quim Sitjar

AJORNEM LA TROBADA A SOLSONA

Mea culpa, mea culpa, mea grandissíssima culpa...

Acabo de saber que dissabte 27 estaré examinant aspirants a les oposicions de professors de secundària en un tribunal d'oposicions.
El tema és que el dia 28 tampoc no em va bé, ho sento, i que ara mateix no puc dir un dissabte alternatiu perquè pel que veig hauré de treballar algun altre dissabte en funció dels aspirants que es presentin / abandonin el procés.

Obrim el torn de rèpliques aquí sota a fi que tothom descarti dissabtes i/o diumenges que no tingui disponibles. ( he de dir que a partir del diumenge 19 el procés acaba i que ja podré qualsevol dia)

Us prego que comenteu aquest post tot oferint o proposant alternatives:

ES BUSCA

Benvolguts,

que què es busca, em direu?
Doncs es busca un dissabte o diumenge del mes de Juny que ens vagi bé a tots per fer una excursió a Solsona, capital on visitarem la Mare de Déu del Claustre i on dinarem, i a Manresa ciutat on farem un cafetó i seguirem amb entusiasme la ruta per la Vila que ens prepararà en Ramon.

Per tant, tenim la següent feina:

Pau: triar un bon restaurant a Solsona i pensar un itinari per a uns turistes tan exigents com nosaltres
Ramon: triar una bona terrassa a Manresa des d'on contemplar el que ens ofereix la ciutat,

Tots plegats: indicar quin dissabte o / i quin diumenge us va bé o us és impossible a fi de posar-nos d'acord.


Esperem respostes aquí sota.

No me n'he sabut estar

Nois, el d'avui no us el podeu perdre (Quimet, tu que en saps, d'aquestes coses, per què no l'envies a la teva colla de la xarxa com fas de vegades?)
http://perquetotesunamerda.blogspot.com/2009/04/barril-guardans-i-lamor-primera-vista.html

Encara no toca?

Nois, qui porta els números? Vull dir, no trobeu que fa massa estona que no dallò? I si aprofitéssim la baixa del mitteleuropeu (el del gramòfon no, l'altre) per sopar petxemple dissabte, o diumenge, o si molt m'apures hasta dilluns i tot?

"Com el soldat repara el gramòfon"

EMBOLICA QUE FA FORT.

Qualsevol foto és una bona excusa per actualitzar-nos.

A mi això

Nois, me sap greu perquè aquest títol tan ben engiponat havia de presidir una bonica foto d'un servidor sota l'epígraf 'Què us han passat els reis', però aquest trasto no me la deixa enganxar. Ves que no tingui discerniment estètic, també. Ho seguiré intentant. Mentrestant, bon nou.