dissabte, 17 de maig del 2008
dimecres, 7 de maig del 2008
L'HOME MANUSCRIT, de Manuel Baixauli
Manuel Baixauli, L’home manuscritPer Quim Sitjar
Quan somie, per exemple, que sóc a la sala d’espera d’un aeroport- diu calmosament- al meu voltant veig persones que no havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits…Quan desperte, potser al principi encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però, es fonen per sempre. I em pregunte, on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?
Silenci
Trio aquest fragment per presentar-vos aquí –o ací, car és en valencià- quina és la meva impressió després de la lectura de L’home manuscrit que està destinada a esdevenir un fenomen editorial en llengua catalana, al meu entendre. Té “algu” aquest fragment.
L’home manuscrit m’ha agradat, i molt, sense reserves. Hi ha escriptor de qualitat, hi ha ofici d’escriptor molt meditada i hi ha un domini de la llengua a què no estem acostumats. El llibre no és improvisat, se’ns confessa que s’ha construït amb escriptures, reescriptures, correccions i múltiples esmenes i això es nota quan es llegeix. És un plaer llegir-lo.
La crisi dels quaranta, la crisi de creativitat de totes les edats, la crisi davant la pròpia existència i inexistència, l’ofici de l’escriptor, l’ofici de construir-se o escriure’s o reescriure’s un mateix dia a dia, bufetada rere bufetada. L’Oblit, l’Esperança, les majúscules … i en el fons, la literatura, la gran literatura.
No vull entrar en més detalls, crec que qui a hores d’ara ja ha llegit el llibre estarà d’acord amb el poc que he dit, i espero que us animi a llegir-lo si no ho heu fet encara. Penso que L’home manuscrit és un llibre que ha de recomanar-se sense reserves.
Quim Sitjar i Serra
Barcelona, 7 de maig de 2008
divendres, 2 de maig del 2008
De Manel Zabala, RATES
Manel Zabala, Rates (2005)
Per Quim Sitjar i Serra (maig,2008)
Amb uns quants anys de retard llegeixo aquesta breu novel·la d’un occitanòfil de Barcelona, en Manel Zabala (1968).
Què us en puc dir? La història es llegeix d’una tirada, és fresca, divertida i amb referències intel·lectuals que no enfarfeguen i que fins i tot es poden ignorar si voleu concentrar-vos en la historieta surrealista que se’ns explica.
En els fets de Palau de 1960, davant de les autoritats franquistes, un gens heroic catalanet entona entusiasmat el Cant de la Senyera perquè se la sap de memòria. Un catalanet que si és capaç de trair-se pot arribar a ser un perfecte conseller d’Unió Democràtica de Catalunya i fer la primera pela amb els famós 3% que Maragall ha immortalitzat. Un catalanet, però, amb unes conviccions fins ara borroses que prenen forma i força davant l’adversitat i la tortura i que li construeixen una identitat de màrtir que la seva mediocritat natural mai no hauria pronosticat. Un antiheroi o un heroi que es nega a delatar el nom de Jordi Pujol i Soley – de qui mai no ha sentit el nom- malgrat que algú li fa saber que està detingut, que està implicat en els fets de Palau i que acabarà a la presó primer i a la plaça de Sant Jaume després.
Una rata de claveguera murciana i amb sobrepés que s’autoproclama ratolí – el ratoncito Pérez, que ve a substituir els angelets de les nostres dents de llet- un ratpenat que és una oreneta –una oreneta de nit- i un corb majestuós que anuncia la mort són els altres protagonistes d’aquesta història que com diu en Guillamon té “l’alegria ferotge dels dibuixos animats”.
I molta política nostrada, que no critico ni aplaudeixo, però que com ja ens avisa el propi Zabala ratlla la demagogia més galdosa i que potser empobreix o deslegitima aquesta història, novel·leta, digueu-li com vulgueu, novel·leta però que de fet és ben recomanable.
Quim Sitjar, maig de 2008
Per Quim Sitjar i Serra (maig,2008)
Amb uns quants anys de retard llegeixo aquesta breu novel·la d’un occitanòfil de Barcelona, en Manel Zabala (1968).
Què us en puc dir? La història es llegeix d’una tirada, és fresca, divertida i amb referències intel·lectuals que no enfarfeguen i que fins i tot es poden ignorar si voleu concentrar-vos en la historieta surrealista que se’ns explica.
En els fets de Palau de 1960, davant de les autoritats franquistes, un gens heroic catalanet entona entusiasmat el Cant de la Senyera perquè se la sap de memòria. Un catalanet que si és capaç de trair-se pot arribar a ser un perfecte conseller d’Unió Democràtica de Catalunya i fer la primera pela amb els famós 3% que Maragall ha immortalitzat. Un catalanet, però, amb unes conviccions fins ara borroses que prenen forma i força davant l’adversitat i la tortura i que li construeixen una identitat de màrtir que la seva mediocritat natural mai no hauria pronosticat. Un antiheroi o un heroi que es nega a delatar el nom de Jordi Pujol i Soley – de qui mai no ha sentit el nom- malgrat que algú li fa saber que està detingut, que està implicat en els fets de Palau i que acabarà a la presó primer i a la plaça de Sant Jaume després.
Una rata de claveguera murciana i amb sobrepés que s’autoproclama ratolí – el ratoncito Pérez, que ve a substituir els angelets de les nostres dents de llet- un ratpenat que és una oreneta –una oreneta de nit- i un corb majestuós que anuncia la mort són els altres protagonistes d’aquesta història que com diu en Guillamon té “l’alegria ferotge dels dibuixos animats”.
I molta política nostrada, que no critico ni aplaudeixo, però que com ja ens avisa el propi Zabala ratlla la demagogia més galdosa i que potser empobreix o deslegitima aquesta història, novel·leta, digueu-li com vulgueu, novel·leta però que de fet és ben recomanable.
Quim Sitjar, maig de 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
