Manel Zabala, Rates (2005)
Per Quim Sitjar i Serra (maig,2008)
Amb uns quants anys de retard llegeixo aquesta breu novel·la d’un occitanòfil de Barcelona, en Manel Zabala (1968).
Què us en puc dir? La història es llegeix d’una tirada, és fresca, divertida i amb referències intel·lectuals que no enfarfeguen i que fins i tot es poden ignorar si voleu concentrar-vos en la historieta surrealista que se’ns explica.
En els fets de Palau de 1960, davant de les autoritats franquistes, un gens heroic catalanet entona entusiasmat el Cant de la Senyera perquè se la sap de memòria. Un catalanet que si és capaç de trair-se pot arribar a ser un perfecte conseller d’Unió Democràtica de Catalunya i fer la primera pela amb els famós 3% que Maragall ha immortalitzat. Un catalanet, però, amb unes conviccions fins ara borroses que prenen forma i força davant l’adversitat i la tortura i que li construeixen una identitat de màrtir que la seva mediocritat natural mai no hauria pronosticat. Un antiheroi o un heroi que es nega a delatar el nom de Jordi Pujol i Soley – de qui mai no ha sentit el nom- malgrat que algú li fa saber que està detingut, que està implicat en els fets de Palau i que acabarà a la presó primer i a la plaça de Sant Jaume després.
Una rata de claveguera murciana i amb sobrepés que s’autoproclama ratolí – el ratoncito Pérez, que ve a substituir els angelets de les nostres dents de llet- un ratpenat que és una oreneta –una oreneta de nit- i un corb majestuós que anuncia la mort són els altres protagonistes d’aquesta història que com diu en Guillamon té “l’alegria ferotge dels dibuixos animats”.
I molta política nostrada, que no critico ni aplaudeixo, però que com ja ens avisa el propi Zabala ratlla la demagogia més galdosa i que potser empobreix o deslegitima aquesta història, novel·leta, digueu-li com vulgueu, novel·leta però que de fet és ben recomanable.
Quim Sitjar, maig de 2008
Per Quim Sitjar i Serra (maig,2008)
Amb uns quants anys de retard llegeixo aquesta breu novel·la d’un occitanòfil de Barcelona, en Manel Zabala (1968).
Què us en puc dir? La història es llegeix d’una tirada, és fresca, divertida i amb referències intel·lectuals que no enfarfeguen i que fins i tot es poden ignorar si voleu concentrar-vos en la historieta surrealista que se’ns explica.
En els fets de Palau de 1960, davant de les autoritats franquistes, un gens heroic catalanet entona entusiasmat el Cant de la Senyera perquè se la sap de memòria. Un catalanet que si és capaç de trair-se pot arribar a ser un perfecte conseller d’Unió Democràtica de Catalunya i fer la primera pela amb els famós 3% que Maragall ha immortalitzat. Un catalanet, però, amb unes conviccions fins ara borroses que prenen forma i força davant l’adversitat i la tortura i que li construeixen una identitat de màrtir que la seva mediocritat natural mai no hauria pronosticat. Un antiheroi o un heroi que es nega a delatar el nom de Jordi Pujol i Soley – de qui mai no ha sentit el nom- malgrat que algú li fa saber que està detingut, que està implicat en els fets de Palau i que acabarà a la presó primer i a la plaça de Sant Jaume després.
Una rata de claveguera murciana i amb sobrepés que s’autoproclama ratolí – el ratoncito Pérez, que ve a substituir els angelets de les nostres dents de llet- un ratpenat que és una oreneta –una oreneta de nit- i un corb majestuós que anuncia la mort són els altres protagonistes d’aquesta història que com diu en Guillamon té “l’alegria ferotge dels dibuixos animats”.
I molta política nostrada, que no critico ni aplaudeixo, però que com ja ens avisa el propi Zabala ratlla la demagogia més galdosa i que potser empobreix o deslegitima aquesta història, novel·leta, digueu-li com vulgueu, novel·leta però que de fet és ben recomanable.
Quim Sitjar, maig de 2008
2 comentaris:
Gràcies per compartir-ho, Quim. No coneixia res de res del que dius, i qui pot conèixer-ho tot, oi? Prova de ressenyar coses que NO t'agradin, quant et surt la veta assassina és més divertit.
mai no s'ha de ressenyar coses que no ens agraden, bé, si no és que et paguen i treballes al País o a la Vanguardia. Ho dic perquè la mala llet sempre ha de ser oral, a taula, dinant, no? no tinc pas prou confiança amb mi mateix (risas...) per a deixar escrita una crítica de les ferotges...
Publica un comentari a l'entrada