Manuel Baixauli, L’home manuscritPer Quim Sitjar
Quan somie, per exemple, que sóc a la sala d’espera d’un aeroport- diu calmosament- al meu voltant veig persones que no havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits…Quan desperte, potser al principi encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però, es fonen per sempre. I em pregunte, on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?
Silenci
Trio aquest fragment per presentar-vos aquí –o ací, car és en valencià- quina és la meva impressió després de la lectura de L’home manuscrit que està destinada a esdevenir un fenomen editorial en llengua catalana, al meu entendre. Té “algu” aquest fragment.
L’home manuscrit m’ha agradat, i molt, sense reserves. Hi ha escriptor de qualitat, hi ha ofici d’escriptor molt meditada i hi ha un domini de la llengua a què no estem acostumats. El llibre no és improvisat, se’ns confessa que s’ha construït amb escriptures, reescriptures, correccions i múltiples esmenes i això es nota quan es llegeix. És un plaer llegir-lo.
La crisi dels quaranta, la crisi de creativitat de totes les edats, la crisi davant la pròpia existència i inexistència, l’ofici de l’escriptor, l’ofici de construir-se o escriure’s o reescriure’s un mateix dia a dia, bufetada rere bufetada. L’Oblit, l’Esperança, les majúscules … i en el fons, la literatura, la gran literatura.
No vull entrar en més detalls, crec que qui a hores d’ara ja ha llegit el llibre estarà d’acord amb el poc que he dit, i espero que us animi a llegir-lo si no ho heu fet encara. Penso que L’home manuscrit és un llibre que ha de recomanar-se sense reserves.
Quim Sitjar i Serra
Barcelona, 7 de maig de 2008
8 comentaris:
Sí, L'home manuscrit té algu. D'entrada, que és diferent, que no sona a ja llegit, a un més. Fer metaliteratura en format de thriller i no caure en el ridícul no ha de ser fàcil, i aquest llibre ho aconsegueix. Dit això, anem pels peròs. Jo n'hi veig dos: promet més del que al final dóna, i passada la sorpresa inicial i quan ja veus de què va la cosa fins i tot té un punt de previsibilitat (que al final és palmària). Ja em perdonareu que no sigui més explícit, però tampoc es tracta d'explicar-vos el final. Segon però: hi ha passatges que han de funcionar de forma realista perquè l'engranatge funcioni (que t'has de creure, vaja) on la suspensió d'incredulitat no acaba d'anar.
Dos peròs d'un llibre destinat a ser un d'aquells que si no te'ls has llegit has de fer veure que sí per no quedar com un donnadie trasnotxat, no com el Quim i un servidor que l'hem llegit "abans que es posés de moda".
Modestament, jo també el vai llegir fa estona i per això celebro encara més que el Quim hagi tingut els nassos de dir-ne alguna cosa en veu alta, perquè a mi encabat em va aclaparar aquella sensació del 'què putes es pot dir després d'això? Callar i prou'.
Ara, això sí, tant de bo es posés de moda, Ramon, ni que fos per compensar l'excés ruissafonesc (que per cert no hem comentat. Algú se l'ha mirat?)
una amiga meva va dir una cosa sobre Zafón que és una bona i encertada crítica literària... i no és despectiu... penso... em va dir, se li nota massa el seu pas per la literatura infantil, no? us hi heu fixat que els Harrys Potters i els Zafons i moltes històries de gran èxit responen a una societat infantilitzada per una democràcia que ens atonta?
Quim, el teu nom surt tres vegades, i la data dues. No és que em molesti ni res, però si signes i dates els textos perquè et penses que no ens quedaria clar qui i quan ho va escriure, que sàpigues que no cal.
Bé, en el cas de Baixauli, el que em sap greu, a mi, és la metaliteratura, perquè considero que és un càncer. No dic que tothom hagi d'escriure com en Sanchez Piñol, eh? No ens posem bipolars! Però el que és trist és saber que en cap cas et llegiran més de tres o quatre-centes persones. Jo hi veig una renúncia interioritzada que ho sento molt, però m'entristeix. La prosa en si, el petardeig valencià del perfet simple, aquesta cosa tan "literària" de l'adjectiu dislocat, com "so borrós", tot això, què voleu, ho respecto però m'avorreix com a lector i m'entristeix políticament, quan penso que ser escriptor a valència és com ser d'una secta ocultista.
Sobre la novetat i originalitat, en català potser sí que és original, però jo vaig estar imaginant-me videoclips de Tim Burton, i la sorpresa argumental e va fer pensar en "Los otros", aquella pel·li d'Amenábar amb la Nicole Kidman.
En tot moment tenia interferències d'aquest tipus. Quan explica com viatja em fa pensar en aquestes existències perdudes que viatgen amb dos duros fins a ben passada la trentena, que n'hi ha, me'n trobo a Praga.
Amb tot això, ara no entengueu que no admiro l'artefacte, la baluerna literària. Però la metaliteratura és un problema. És com divagar i queixar-se sobre el fet que tenim dues cames.
Quim, que la societat està infantilitzada és indiscutible: es publiquen edicions de Harry Potter amb portades "serioses", perquè semblin llibres d'adults. No sé si en català o en espanyol, però en anglès sí.
Ara bé, la condescendència amb el Harry Potter és ben peculiar. És com quan es critica algú acusant-lo de no ser el que mai ha volgut ser. Dit d'una altra manera, un pot mesurar la literatura existent amb la vara del seu criteri i deixar fora tot el que no encaixi, o bé, en canvi, pot mirar d'entendre fenòmens importants. Creure que H.P. s'ha venut molt pel màrqueting és tenir un concepte ben trist de la naturalesa humana. No sé vosaltres, però jo em vaig llegir el primer (el primer, només), per curiositat, i el que hi vaig trobar va ser la solidesa de la literatura anglosaxona, amb personatges ben construïts, arguments ben travats i una enorme i fluïda legibilitat.
La novel·la feia una divisió fonamental de la humanitat en dues categories, la gent convencional, la massa, i de l'altra els creatius, els alternatius: els mags, vivint en un món paral·lel. La mala llet amb què retrata la família convencional de Harry Potter recorda Roald Dahl. Però sobretot, les trifulques de Harry i els amics són un món paral·lel, on la canalla està sola i els adults no existeixen. En total, per al lector infantil ha de ser irresistible.
Hi ha altres valors interessants: dins del món dels mags, els dolents són els aristòcrates, les famílies antigues. Etc. etc.
Del Zafón en canvi vaig llegir allò del Vent, i em va semblar una merda punxada amb un pal, per inflat, pesat i patètic, i també pel component de metaliteratura.
Colló, ja veig que no n'hi ha ni un de donnadie aquí. Jo del Zafón nou no en sé re. Mentida: en sé el preu perquè el vaig regalar (un no es pot fer responsable dels gustos dels coneguts, i més si tenen la paciència d'aguantar-lo quan els intenta convèncer que la Sombra del Viento és una merda enganxada en un pal (gràcies Toni), i això de la societat atontada m'ha fet pensar en una entrevista al Manolo García que surt a la Vanguardia on explica que va gravar un disc a Creta i que allà, de la taula al bar i del bar a la plaça va pensar: "hòstia, aquí ningú veu la TV".
bé... Toni ja ho sé que signo i dato les coses més vegades del compte, són misteris que són així i que els has d'entomar com vénen. Res no és casual.
Tot el que dius de Potter ho accepto, però hi ha un detall: el prota és un nen, i té molta solidesa, però té com a mínim un protagonista infantil que entusiasme a públic infantil, i segurament a públic no infantil... però a mi no, a mi el Potter no m'ha interessat mai el més mínim i no m'ha interssat perquè és un nen! Esgotador!
A mi la metaliteratura no em cansa, no trobo que sigui un càncer, m'agrada, m'interessa i una de les coses que no sé encara respondre és que ha de tenir la literatura per a ser-ho o per a interessar-nos.
J V Foix va escriure poemes preciosos amb una llengua artificiosa, bellíssima-vellíssima, i a mi cada vegada m'agrada més... llegint Baixauli en algun moment hi he pensat, en el model lingüístic de Foix... digueu-me raru.
En fi, que aquesta novel.la és una bona notícia, que és com dir que és una bona novelle.
Home Quim, si estàs dient que no t'agrada en Harry Potter pel fet que és un nen que interessa nens, estem parlant de "pedofòbia"? Com a pare d'una criatura estaràs d'acord que no ens posarem d'acord.
En el fons no diem coses incompatibles, encara que jo pugui sonar exagerat en un moment o altre. La metaliteratura el que té és una renúncia al lector: escriure perquè et llegeixin escriptors: si sumem escriptors, aspirants, professors d'institut i llicenciats en filologia catalana, no són una massa però sí és prou perquè el llibre el comprin tres o quatre-cents gats. Que és molt legítim, i que poden ser molt feliços tots, només faltaria.
On està el secret? La veritat? Home, si simplifiques el panorama en una escala que va del monzó a la monsó, hi ha d'haver com sempre un punt intermedi, un difícil equilibri.
Publica un comentari a l'entrada